El partit es juga a Europa

I en la primera jugada, ja perdem 1 a 0 per un gol en pròpia porteria. La primera decisió rellevant del Parlament europeu serà escollir qui n’ocuparà la Presidència. Dues persones en són candidates: el polonès Jerzy Buzek, del Partit Popular europeu i la sueca Eva Britt Svensson, del grup de l’Esquerra Unitària.

La clara majoria parlamentària conservadora feia gairebé segura l’elecció de Buzek per la suma de populars, liberals i euroescèptics (que no deixa de tenir la seva gràcia que els euroescèptics participin activament en la política europea), però avui la votació ha quedat vista per a sentència quan el portaveu socialista al Parlament europeu, l’alemany Martin Schultz ha dit que el seu grup votarà a favor de Buzek. Aquells qui vulguin ampliar la informació i conèixer què votarà ICV i en què basem el nostre vot, ho poden fer al bloc del nostre eurodiputat Raül Romeva, que s’explica més i millor que no pas jo.

Però potser, en el debat sobre els motius que generen les més que preocupants dades d’abstenció entrem a valorar més enllà de debats de llistes obertes o tancades que s’ha vist en altres llocs que no modifiquen de forma important el percentatge de participació temes com que els partits respectin les aliances post-electorals plantejades en campanya (no com veiem ara al Parlament europeu o vam veure a Euskadi), o línies polítiques centrals del seu programa (com no ha succeït aquests dies amb temes com el tancament de Garoña o la Llei d’Educació de Catalunya, per posar dos exemples).

Però si aquests comportaments, com d’altres de més greus i fins i tot delictius no només no tenen repercussions negatives a les urnes, si no que molts cops les candidatures que els reresenten milloren resultats, sembla difícil pensar que aquesta gent s’ho pugui repensar. // //

Interessant reflexió

[...]El disgusto popular se ha volcado en el Labour, que lleva desde 1997 en el poder. Si el 23% de votos obtenidos en las municipales constituyó el porcentaje más bajo en un siglo, el balance de las europeas (16%, un 6% menos que hace cinco años) es aún más pírrico y plantea dudas no ya sólo sobre su capacidad de gobernar, sino sobre el futuro de un partido sin identidad, que vendió su alma (¡Gracias, Blair!) al diablo de la tercera vía. ¿Qué será del laborismo, que abandonó el socialismo para abrazar la causa del corporativismo liberal, que dejó de representar a los trabajadores para hacerse compinche de la City, que se desmarcó de los sindicatos para financiarse con préstamos (a cambio de favores) de dueños de supermercados y magnates varios, que apoyó la guerra de Iraq en contra de la voluntad popular, que elevó las diferencias entre pobres y ricos a máximos históricos, más de lo que jamás soñó Thatcher, todo ello pensando que era el precio a pagar para resultar elegible en el páramo ideológico posterior a la caída del muro de Berlín? ¿Habrá una guerra civil entre los reformistas de centroderecha y los restos de la vieja guardia socialdemócrata? ¿Intentará reconectar con sus bases girando a la izquierda?. ¿O seguirá haciendo cola en ese centro superpoblado que todo el mundo se empeña en ocupar, limitándose a esperar que le toque su turno cuando la gente se canse de los ‘tories’?[...] La Vanguardia, 8 de juny de 2009 La millor cita que he trobat a la premsa d’avui.

Escàndol a Brusel·les

El passat dijous la premsa es feia ressò del web parlorama.eu, una iniciativa impulsada per l’eurodiputat francès Flavien Deltort on s’avaluava els eurodiputats i les eurodiputades en funció dels nivells d’assistència i l’activitat parlamentària, a a partir de les estadístiques públiques del propi Parlament. Avui, al web apareix un missatge: “lloc web tancat. Degut al saturador nombre de queixes, aquest lloc ha sigut tancat”.

Segons informa Jean Quatremer, periodista de Libération, al seu bloc per assumptes comuntaris, Deltort hauria decidit tancar el web davant les pressions d’altres eurodiputats, que haurien amenaçat de prendre acccions judicials contra Deltort. De moment, l’eurodiputat francès hauria decidit suspendre temporalment (s’especula que fins dilluns) el web a l’espera de poder consultar amb el seu advocat.

D’altra banda, m’arriba pel portal de notícies Pica’m que el PSOE inclourà a la llista de les eleccions europees (al lloc 15) la regidora d’Elx María Ángeles Avilés, únicament per evitar que pugui donar recolzament a la moció de censura que el Partit Popular es plantejava a Elx. “No es podia perdre Elx” diuen al PSOE.

Serà la rebel·lió (o intent) dels eurodipuats i les eurodiputades curritos contra els i les situats per “agraïr la tasca feta” en d’altres administracions?

Continuarà…

Palestina

Més de 300 persones han mort en 48 hores a la Franja de Gaza pels atacas de l’exèrcit d’Israel. L’argument d’aquest atac és, novament, la seguretat nacional d’Israel davant dels atacs amb coets Qassam per part de Hamas, la facció palestina guanyadora de les eleccions legislatives i que controla de facto el govern a la Franja. La connivència dels governs occidentals i de Fatah (l’altre gran moviment polític palestí, que controla Cisjordània) amb l’atac israelí és un element que no pot ser obviat en l’actual escenari.

M’agradaria compartir una interessant reflexió que feia en Javi Busto des del seu bloc, que pot ser clau en els esdeveniments dels propers anys a la zona:

Cal un gir sudafricà al conflicte palestino-israelí

Deia Pannekoek que no existeixen els pobles, només les classes socials. Tot i que crec que la seva afirmació no és certa, pot servir-nos com a recordatori que, més enllà de la lluita entre pobles, sempre existeix una lluita entre classes socials. I és segurament en la resolució d’aquest segon tipus d’enfrontament on es troba la solució de les contradiccions entre pobles.

Ahir llegíem la tràgica notícia de la massacre que l’Estat d’Israel havia comès a la Franja de Gaza, assassinant a més de 300 persones.

Previsiblement, això farà que els coets cap a la part israelí es multipliquin buscant venjança. Sang de civils que no només no servirà per consumar aquesta venjança o satisfacció, sinò que donarà alè a qui de bon gust perpetrarien massacres com la d’ahir tots els díes.

Davant d’aquest este panorama es fa necessari entreveure que més enllà d’un conflicte entre pobles existeix un conflicte on hi ha unes persones excloses dels seus drets civils (inclòs el dret, més que civil, a viure en pau) i altres persones que les exclouen. I és en aquest conflicte en el que hem de buscar la solució a aquesta terrible situació.

Que es difonguin les paraules del Primer Ministre israelí Ehud Olmet, que deia que «si arriba un dia en el que la solució de dos Estats s’enfonsa i ens veiem obligats a afrontar una lluita de tipus sudafricà per la igualtat de drets civils (que inclogui als palestins dels territoris ocupats), llavors, quan arribi aquest dia, serà la fi de l’Estat d’Israel». Aquesta mateixa persona repetia al 2003 que «tenim els dies comptats. Cada cop més palestinss ja no s’interessen per una solució negociada de dos Estats, ja que desitgen canviar l’essència del conflicte i passar d’un paradigma de tipus argelí a un paradigma de tipus sudafricà; d’una lluita contra ‘l’ocupació’, com diuen ells, a un combat del tipus ‘un home = un vot’ que es, sense dubte, una lluita molt més clara, molt més popular i, finalment, molt més poderosa»

Es fa necessari avançar cap a un Estat laic d’àmplia tolerància religiosa on resoldre les contradiccions existents. No hi ha ningú més interessat en mantenir la “consigna dels dos Estats” que els sionistes que ahir van acabar amb la vida de més de 300 persones.

Guerra!

Com comentava en l’anterior article, la realitat es composa sovint d’una gran tonalitat de colors, més enllà dels blancs i negres, dels bons i els dolents que alguns ens volen fer creure. Ossètia del Sud és el darrer exemple, però segurament no serà l’últim.

Perquè Ossètia del Sud vol formar part de Rússia i no de Geòrgia?

És legítima la posició georgiana de reclamar la seva unitat territorial tal i com va ser reconeguda amb la disgregació de la URSS?

Rússia vol defensar els ciutadans i ciutadanes de Rússia a la zona o afeblir un país que questiona el reagrupament del lideratge regional entorn Putin-Medeiev?

Ha sigut la OTAN, la UE i els EUA justos en tot aquest procés?

Molts cops, el sí i el no són massa simples.

Guerra al territorisme, algunes dades

(NOTA: Article originalment publicat el 12/1/2007)

Amb motiu del cinquè aniversari de la presó de Guantánamo (Cuba), el diari La Vanguardia publica una sèrie de dades interessants sobre el que ha suposat aquesta presó i també la Guerra d’Iraq, que hauríem de tenir presents tots i totes.

8 dades sobre Guantánamo

1.845 dies de funcionament.
0 presos jutjats.
20 detinguts el primer dia.
400 detinguts actualment.
45 nacionalitats diferents entre els detinguts.
300 detinguts retornats als seus països d’orígen des de 2002.
10 detinguts inculpats per tribunals militars dels EUA.
300 detinguts pendents de processament davant els tribunals militars dels EUA.

10 dades sobre Iraq

El cost actual de la Guerra d’Iraq és de 400.000 milions de US$

Això suposa

Una quota mensual de 29 US$ per cada nordamericà des de l’inici de la guerra
La suma del pressupost militar dels 10 països que més gasten després dels EUA.
200 vegades la ajuda del Regne Unit a l’Àfrica.
20 vegades la ajuda externa anual dels EUA.
170 vegades el pressupost educatiu anual de l’Estat espanyol.
4 vegades la suma del deute extern dels 10 països més endeutats.
La despessa necessària en la lluita contra la SIDA els propers 35 anys.
Les vacunes bàsiques per a tots els nens del món els propers 119 anys.
2 cops la suma del PIB dels 70 països més pobres del món.
15 vegades el que es considera necessari per a reduïr la fam a la meitat, segons la FAO.

Retratats

(NOTA: Article originalment publicat el 12/12/2006)

El genocida Augusto Pinochet ha mort. Desgraciadament, no donarà comptes de la seva “acció” al capdavant del govern xilè, com molts hem desitjat. Tanmateix, aquesta mort, mirada en clau espanyola té diversos aspectes interessants a valorar.

La coincidència en el temps de la mort de l’ex-dictador i la tramitació de la Llei de Memòria Història al Congrés dels Diputats, ha reobert el debat sobre la manera en que es va tancar l’anomenada “transició” espanyola. Pinochet, com molts comentaristes han assenyalat, ha mort sense ser jutjat, de la mateixa manera que tampoc ho va ser Franco. Tanmateix, Pinochet feia gairebé 10 anys que no formava part de l’aparell de govern. Punt per a Xile.

El govern de Xile, tot i les pressions de la dreta i la ultradreta seguidora de Pinochet, ha decidit no fer un funeral d’Estat per al dictador, que només rebrà els honors militars, els que van reprimir la voluntat del poble xilè, els que van realitzar el cop d’Estat, els que el van posar al capdavant del país. Punt per a Xile.

Els processos judicials oberts per la justícia xilena (processos que a Espanya no s’han ni plantejat) continuen, tot i que amb gran lentitud, avançant. Punt per a Xile

Tanmateix, no tot són notícies dolentes per aquest país. Miguel Ángel Moratinos (possiblement el ministre més d’esquerres del govern de l’Estat) ha decidit que cap representant de l’Estat espanyol serà present al funeral de Pinochet. Punt per Espanya.

Però el que ha quedat encara més ben retratat és la poca capacitat encara de la societat internacional per fer valer els valors de la pau i dels drets humans que, se suposa, que ens comprometen a tots i totes.