Immigració, dret a vot i altres reflexions

(NOTA: Article originalment publicat el 21/12/2006)

Dilluns va ser el Dia Internacional de les persones migrants, dia que més que cel·lebrar, serveix per a posar-nos el dit a la nafra i recordar-nos que, encara, existeixen a Espanya ciutadans i ciutadanes de primera i de segona. Tenim una democràcia amputada on més del 10% dels i les residents (més d’una de cada deu persones que viu entre nosaltres!) són exclosos dels seus drets electorals amb justificacions falses i hipòcrites.

En aquest sentit, l’activitat parlamentària de Joan Herrera al Congrés dels Diputats ha posat sobre la taula les hipocresies d’uns i altres. IU-ICV s’ha quedat sola defensant el dret a vot de les persones migrants per poder votar (com a mínim, a les eleccions locals).

Tots i totes sabem de mocions als ajuntaments reclamant un sufragi realment universal que han tirat endevant gràcies al suport de PSC, ERC i ICV-EUiA. El govern espanyol, fins i tot ha signat protocols a nivell europeu que en fa menció explícita al reconeixement d’aquest vot. Però quan s’ha plantejat posar-s’hi seriosament, ens hem quedat sols.

No només això, sinò que la fòrmula existent per a permetre el dret a vot, els tractats de reciprocitat (que, cal recordar-ho, exclouen als qui provenen de països no democràtics o sense una democràcia consolidada, el que suposa una gran part de la població migrant) no s’apliquen per la falta de voluntat del govern espanyol en ratificar aquests convenis ja signats (amb diversos països de Llatinoamèrica). Espanya només ha ratificat un sol conveni, el que va signar amb Noruega, un país conegut per la seva extensa comunitat a l’Estat espanyol.

En aquesta línia, l’exercici democràtic que Joves d’Esquerra Verda va fer dissabte passat al migdia a Barcelona (una consulta popular), no deixa dubte. 379 vots, 75% a favor del dret a vot de les persones migrants, demostrant que el possible conflicte en aquest tema només està al cap d’alguns partits polítics.

I, segurament, algú pot comentar: “però, aquest no és el problema que la immigració ens planteja”. I jo contesto que té raó, que el repte consisteix en aconseguir introduïr a la nova ciutadania al moll de l’os de la vida pública, com es va fer amb la immigració dels anys 60 i 70.

Sense anar més lluny, els meus pares (andalusos) són d’orígen xarnego i avui ningú amb dos dits de front s’estranya que sense renunciar a aquest orgull xarnego al que fa referència el Lalo al seu perfil, puguem participar de la vida pública local i nacional, ja sigui a través de qualsevol associació, sindicat, colla castellera o, fins i tot, des d’un partit polític de qualsevol mena.

Dit això, em preocupa pensar que no ho estem aconseguint. Posaré alguns exemples de la quotidianitat local.

Quanta gent (especialment majors de 30 anys) han tastat mai un kebab?
Quanta gent coneix que hi ha una botiga de productes de països de l’Est (bàsicament russos i ucraïnesos) a Vilafranca?
Quanta gent sap de la Festa de la Vírgen de la Puerta que la comunitat peruana cel·lebra anualment a la zona esportiva a principis de desembre?

Segur que a tothom li semblaria surrealista que dues persones que compartissin pis no es coneixessin entre ells. Doncs això és el que estem fent als nostres pobles i ciutats.

Reflexionem-hi