4 sobres

Actualment, només a Vilafranca, hi ha 3.000 persones majors de 75 anys. I la situació demogràfica assegura que en els propers anys aquesta xifra anirà en augment. En la majoria de casos, la gent gran viu a casa seva, però aquesta alternativa no sempre és viable, tot i comptar amb el suport familiar, ja sigui per motius de dependència o sociolaborals. En aquest sentit, més enllà de reforçar els necessaris ajuts a domicili i les polítiques de suport a la dependència previstes, és evident que els espais residencials actuals es mostren insuficients, i cal que Vilafranca faci una aposta clara per ampliar el nombre d’equipaments i el nombre de places de residència per a gent gran.

Així mateix, se’ns planteja l’oportunitat única que suposa l’alliberament d’espai de l’antic edifici de l’Incavi per a projectar-hi aquesta nova residència per a gent gran. L’Ajuntament disposa d’un gran espai que permet oferir més d’un centenar de places, i està situat al centre de Vilafranca, entre els dos futurs grans eixos de la Vila (la Rambla i l’Eix de la Via), a prop d’espais oberts per poder fer exercici (Parc del Tívoli i Plaça Penedès), ben connectat (bus urbà i pàrquings dissuasius propers) i de fàcil accés per a les visites, que habitualment també és gent d’edat avançada, facilitant mantenir les xarxes socials de cadascú. Difícilment podrem trobar altres espais per a equipaments tan adequats a les necessitats de la residència. Cal afegir que la proposta, que inclouria també un centre de dia, ha de servir a la gent gran de Vilafranca més enllà del seu ús estrictament sanitari, sent utilitzada també com a espai d’interrelació, d’activitat i, per què no, d’aprenentatge per a la gent gran, així com de relació intergeneracional.

Per tot això, seria un error renunciar a aquest projecte després dels més de 200.000 euros pressupostats per l’Ajuntament de Vilafranca en la tramitació i de les hores dedicades per l’equip tècnic de la regidoria d’Urbanisme avaluant les propostes presentades per 104 estudis d’arquitectura que optaven a fer-se càrrec del projecte de residència, escollint-ne els 4 estudis finalistes que han presentat una proposta final que serà portada a participació. I seria un error no estar preparats per incloure la residència al nou fons d’ajuda que els ajuntaments reclamen i que podria arribar abans de final d’any. Ara és el moment en que l’equip de govern ha de decidir si guardar els 4 sobres amb els projectes al calaix o obrir-los i fer-ne ús.

Contra la crisi

 

Avui ningú dubta ja de la situació de crisi econòmica tant en l’àmbit internacional com a l’Estat espanyol. Després de molts anys on, des de les més ‘prestigioses’ tribunes polítiques, econòmiques i mediàtiques (aquestes a les que La Vanguardia li agrada referir-se com ’societat civil’), se’ns ha considerat a tothom qui ha expressat el seu desacord amb el model de creixement econòmic com a fre del procés de modernització del país, avui ningú pot negar que els moviments alternatius a la proposta de model econòmic del PP-PSOE, fèien un anàlisi correcte de la situació. L’esquerra social i política hauria, com bé diuen els amics de Qualcosa di Sinistra, d’aixecar una gran pancarta amb el text ‘Nosaltres ja ho dèiem’.

Però ara no s’hi val quedar-nos en aquest melancòlic ‘ja us ho havíem dit’, sinò que cal buscar la manera en que es deixa aquesta situació de crisi i com es modifica el model econòmic per evitar que torni a succeïr la mateixa situació de crisi. Davant d’això, la proposta dels qui ens han portat fins aquí és clara: menys Estat.

Menys Estat reduïnt els impostos dels rics ‘per reactivar l’economia’, de manera que s’aprofundeixin les desigualtats, desregulant encara més el món laboral, abaratint l’acomiadament, ampliant la temporalitat i la precarietat, augmentant la jornada laboral (tot i que el problema a l’Estat no és la jornada, sinò la productivitat) i fomentant una indústria logística de baix valor afegit i que agredeix el territori. I menys Estat també vol dir menys inversió pública, vol dir co-pagament sanitari, vol dir deixar els serveis socials i la dependència sense recursos, vol dir avançar en la privatització de l’educació amb propostes com la LEC. És a dir, que la crisi la patim els treballadors i les treballadores, mentre que les empreses que s’han apropiat de tot el benefici dels anys de creixement (un 70% més de beneficis les empreses de l’IBEX-35) no només no col·laboren, sinò que són ‘incentivades econòmicament’ (per a que deslocalitzin d’aquí tres o quatre anys).

Davant d’això, ens hem de plantar. No podem consentir que la crisi promoguda per la cobdícia dels poderosos ens suposi perdre drets socials. Per això, cal més que mai sortir al carrer, com farem el proper dia 5, per recordar qui ha estat guanyant amb el creixement econòmic i qui no pot pagar les conseqüències de la crisi. En aquest sentit, com bé comenta en Joan Herrera, cal replantejar el debat i crear moviment crític amb el neoliberalisme dels darrers anys, apostant per mesures que cambïin absolutament la coniguració de l’actual sistema econòmic com s’ha realitzat en la darrera assamblea de Joves d’Esquerra Verda, apostant per la Renda Bàsica Universal, o l’aposta per la Taxa Tobin i una major permeabilitat en el deute públic que preveuen els documents de la d’ICV.

Consideracions sobre el xec-nadó

(NOTA: Article originalment publicat el 5/10/2007)

En les darreres setmanes han sigut d’una intensa activitat en la política espanyola, i en l’àmbit de les polítiques del dia a dia, les que afecten a la ciutadania, més enllà de referèndums, refundacions, banderes i fotos monàrquiques. Evidentment, aquests són temes importants, però els arbres no ens han de fer perdre el bosc de vista i centrar el debat en com millorar la qualitat de vida, aquí i arreu.

Un dels fets més destacats de les darreres setmanes ha sigut el debat sobre l’ajut de foment a la natalitat, el debat conegut mediàticament com el dels ‘xecs bebè’.

La proposta del PSOE d’oferir 2.500€ és una clucada d’ull a CiU i a Artur Mas. És més, el PSOE vol per Espanya la política que CiU i PP proposaven per a Catalunya a les darreres eleccions al Parlament. La política de xecs, en contra de la dels drets. Aquest va ser el debat de les passades eleccions al Parlament: els xecs d’Artur Mas enfornt dels drets i els serveis públics que vam defensar des d’ICV, amb un PSC absent quan no rivalitzant amb Mas en la oferta de xecs i una ERC entregada absolutament als cants de sirena neoliberals (recordar la mítica entrevista de campanya a La Vanguardia entre Carod-Rovira i el tòtem proto-convergent).

Perquè no ens agrada la proposta de xecs del tàndem Mas-Zapatero?

- Perquè és una proposta de dretes. Quin sentit té una ajuda universal, si es destina la mateixa quantitat a la parella menysdemileurista que no arriba a finals de mes o a gent que no ho necessita, com la senyora Botín (membre del Consell d’Administració del BBVA i filla d’un dels màxims accionistes) i la seva parella , o la família Borbó-Ortíz?

- Perquè no actua contra l’arrel del problema. És evident que les dificultats econòmiques dificulten plantejar-se millorar la taxa de natalitat, doncs la precarietat i temporalitat laboral així com la dificultat en l’accès a l’habitatge digne endarrereixen l’edat d’emancipació necessària per plantejar-s’ho, però els xecs no solucionen els problemes, doncs ràpidament l’empresariat de l’àmbit pujarà els preus de manera que l’ajut directe no serà un suport per a les famílies, sinó que servirà per subvencionar l’augment de beneficis de les empreses del sector. A més, la problemàtica a l’hora de plantejar-se tenir fills va més enllà de l’àmbit econòmic.

- Perquè no contribueix a la conciliació de la vida laboral i familiar. Com dèiem abans, tenir fills no només suposa una restructuració econòmica, sinò d’organització vital. Un fill o filla necessita d’algú que en tingui cura, i actualment existeix un buit temporal entre els 5 mesos (aproximadament, encadenant els permisos de paternitat i maternitat) fins als 3 anys on els nens i les nenes comencen l’etapa escolar obligatòria on hi ha un buit de cobertura. I qui cobreix aquest buit? Doncs les famílies i, especialment, les dones que es veuen obligades a una doble jornada laboral per la manca de serveis públics i per l’estructura social encara dominant, basada en els rols de la societat patriarcal.

Però mentre CiU i ERC negociaven algunes modificacions al xec per tal de poder tenir la seva quota mediàtica sobre aquesta llei, el grup d’IU-ICV ha sigut l’únic que ha plantejat aquest discurs crític amb la mesura del xec. I si bé no s’ha aconseguit tirar enrere (la majoria parlamentària ja estava clarament assegurada), la representació d’IU-ICV ha aconseguit el compromís de crear en 2008 40.000 noves places de llars d’infants a les que s’espera que s’afegeixin entre 40.000 i 60.000 més promogudes des de les comunitats autònomes. I el compromís, reconegut per primer cop en una Llei, de que l’objectiu ha de ser la plena escolarització en l’etapa de 0 a 3 anys.

Perquè considerem positiu aquest acord?

- Perquè col•labora en la conciliació de la vida familiar i laboral, amb l’objectiu d’acabar amb la doble jornada laboral que pateixen especialment les dones.

- Perquè suposa el reconeixement per primer cop per part de l’Estat d’un nou dret social per al qual encara cal treballar molt i queda molt camí per avançar: la plena escolarització de 0 a 3 anys.

- Perquè la creació d’aquestes places de llars d’infants suposarà la necessitat de contractar personal que realitzi el servei, el que suposarà la creació de milers de nous llocs de treball que ajudaran a combatre el fenòmen de l’atur. A més, pot servir per reintegrar al mercat laboral segments de població que tenen alt risc de quedar-ne exclosos.

- Perquè alliberarà als ajuntaments d’una tasca que fins ara han assumit voluntàriament i sense recursos (aquells que ho han fet), per tal de donar aquest servei a la població.

Estat de la Nació

(NOTA: Article originalment publicat el 29/7/2007)

La setmana passada es va tancar el curs polític espanyol amb el debat sobre l’estat de la nació al Congrés dels Diputats.

Al debat més esperat pels mitjans de comunicació, el del President del Govern amb el cap de la Oposició no hi vam trobar cap novetat. El líder conservador va repetir el seu discurs apocalíptic sobre la organització territorial espanyola i sobre el terrorisme d’ETA mentre que el President parlava d’un país i una situació tan idíl·lica que molts vam dubtar si encara s’estava referint a Espanya.

Total, segons la premsa victòria de l’últim als punt, els creadors d’opinió populars deixant còrrer els rumors sobre un possible retorn de Rato per recuperar vot centrista, remodelació del govern l’endemà i qui dies passa, anys empeny.

També va ser comentat el cara a cara entre Rodríguez Zapatero i el diputat Duran i Lleida. El PSOE sembla que ha fet la seva aposta d’aliances de cara al 2008: CiU i PNB. Els mateixos amb qui han acordat totes les polítiques econòmiques al llarg de la legislatura i que han fer servir com ariet contra les propostes més d’esquerres plantejades pels suposats socis de la majoria parlamentària, especialment IU-ICV.

Un altre punt que m’ha fet arribar fins a la indignació és l’inici de la maquinària repartidora prèvia a les eleccions generals. De moment, 2500€ per cada nou nadó. Quina gran proposta! És el trasllat a escala espanyola dels xecs de Mas a les passades eleccions catalanes. 2500€ indiscriminadament, sense tenir en compte els ingressos familiars. Els mateixos 2500€ per a la filla Botín (per posar un nom) que per als joves que encara viuen a casa dels pares perquè no es poden permetre emancipar-se. Una gran política redistributiva, si senyor! Així clar que no hi havia diners per finançar seriosament la Llei de Dependència!

Per tant, el PSOE s’aproxima a CiU per assegurar un pacte el proper any, fent-li carantonyes al diputat Duran, pactant a molts municipis catalans on tenia alternatives de govern d’esquerres i calcant les propostes programàtiques del que, asseguraven públicament, era l’enemic a les eleccions al Parlament.

Però cal recordar al PSOE que s’han oblidat d’un aspecte important: han de conseguir guanyar les eleccions i fer-ho amb prou marge per poder pactar. I és clar que amb aquestes polítiques de dretes, el PSOE perdrà molts antics votants per l’àmbit de l’esquerra.

El repte és aconseguir que aquesta gent no es desmobilitzi, que cal expressar un vot crític al PSOE des de l’esquerra i sense por a deixar passar a Rajoy i els seus. Que volem un govern d’esquerres, però que un govern d’esquerres no pot ser un govern de xecs i de reformes fiscals i econòmiques per afavorir a qui ja està afavorit o afavorida.

Espanya: Serveis públics?

(Nota: post originalment publicat el 2/6/2006)

Fa un parell de dies, Iberia va anunciar la supressió de les seves rutes comercials que surten o arriben al Prat de Llobregat que no li són rendibles en els propers dos anys. Evidentment, això suposa un cop molt dur a l’inicipient establiment de rutes comercial de llarga distància (intercontinentals) necessàries per al creixement de l’aeroport i de la ciutat a escala internacional. Però més enllà de les repercussions econòmiques que aquesta decisió té, estan les possibles motivacions polítiques de la decisió, doncs Iberia és una altra de les companyies públiques privatitzades, bàsicament durant la primera legislatura del govern Aznar.

Aquestes notícies ens hauríen de fer reflexionar sobre la conveniència de les privatitzacions d’empreses públiques. Ha millorat la oferta de comunicacions per la privatització de Telefónica? L’oferta elèctrica ha millorat amb Endesa?… Podríem seguir posant exemples de casos i més casos en que la privatització i la “liberalització” del mercat no han suposat pas millores en el preu ni en els serveis oferts (més enllà d’aquells que el pas del temps exigeix) i, en canvi, ha suposat la deshumanització d’aquestes empreses, sovint de serveis bàsics, que posen per davant el benefici econòmic al servei social (com és lògic en empreses de capital privat). Ja fa temps, la ciutadania sembla haver renunciat a defensar i millorar els seus drets, per aconseguir uns serveis bàsics públics, universals i de qualitat. La pregunta que es fa l’autor és fins quan estem disposats a renunciar. Penso en la pròxima privatització i “liberalització” del mercat del transport ferroviari. Jo he sigut (i sóc) el primer crític amb RENFE, però quina serà la reacció quan, d’aquí a uns anys, aquesta empresa decideixi deixar de parar a les estacions on no li és rendible? Evidentment, tothom es lamentarà d’aquestes decisions i no poca gent dirà que com pot ser que els polítics (que ells mateixos van escollir, quan defensaven aquestes propostes de privatització) hagin permès arribar a aquesta situació. I a l’endemà, parlarem de quin ha de ser el fitxatge del Barça o amb qui va passar una nit el famós o famosa de torn.