En aquell moment els govern de l’Ajuntament (CiU) i de la Generalitat (CiU) van generar un caos informatiu de declaracions contradictòries sobre la situació del servei i com s’havia decidit suprimir. Avui, en canvi, el títol d’aquell article sembla cada cop més encertat, d’acord amb el que expliquen els registres de la Generalitat.

En la nota de premsa publicada per l’ajuntament el dia 3 de gener, l’alcalde accidental Aureli Ruíz lamentava la “falta d’informació per part de la Generalitat” amb les persones usuàries i a l’Ajuntament. I és ben cert que a les persones usuàries no se’ns va dir res. Però l’Ajuntament va rebre aquest comunicat de la Generalitat  el dia 12 de setembre, on se’ls informava de la supressió de la línia N40 i es demanava la opinió de l’ajuntament.

I la opinió de l’ajuntament no va arribar mai a la Generalitat. L’Ajuntament no es va oposar a aquesta supressió, ni va demanar cap reunió per parlar de possibles alternatives (com les que, ara, a toro passat i quan la notícia ha sortit als mitjans han fet públiques) ni tan sols va informar a les persones usuàries i a la resta de grups municipals, ignorant-nos quan els hi vam preguntar al ple d’octubre i hi vam insistir davant del seu silenci al novembre i al desembre.

I és encara més preocupant quan es tracta d’un govern reincident en la desatenció del transport públic i de les persones usuàries, com ja vam haver de  denunciar a finals de 2010, amb la supressió de serveis de bus diürn, i que es va recuperar gràcies a la pressió política i ciutadana.

Encara hi som a temps d’aconseguir que es replantegin aquesta decisió, doncs la proposta de resolució i l’esmena al pressupost per recuperar el servei. Ara, cal compromís ciutadà i polític, i un govern que no vulgui jugar a dues bandes.

Dimarts al Ple municipal, veurem si l’equip de govern té voluntat de sumar-se a la reivindicació o vol seguir negant-ho tot i fugint d’estudi, intentant responsabilitzar a d’altres.

No pretenc enfocar aquest article des de la distància emocional. Tampoc vull. A partir d’ara, doncs, haurem d’assenyalar a la Generalitat convergent i al conseller @lluisrecoder pel cost d’aquesta decisió contra la gent de Vilafranca i comarca.

La decisió, a més d’injusta, ha incomplert tots els principis bàsics de la comunicació i la transparència informativa: no contents amb deixar sense servei la nit de Cap d’any a desenes de persones sense previ avís, a mitjans de setmana continuava el caos desinformatiu, amb informacions contràdictories entre l’operadora de bus (Hispano Igualadina), Generalitat, Ajuntament, 012 i l’Autoritat del Transport Metropolità.

Aquest silenci i ocultisme davant les persones usuàries genera encara més dubtes sobre la decisió, i no afavoreix que evitem ser malpensats:

• És creïble que la Generalitat no té marge econòmic per mantenir un servei que, els 365 dies de l’any, no li suposen més que unes desenes de milers d’euros? No hi ha alternatives a passar de 56 serveis setmanals (4 x sentit i dia) a 0?
• Han tingut en compte les estadístiques que situen els accidents de trànsit com a primera causa de mortalitat entre el jovent, especialment en horari nocturn, i el cost que això ens representa?
• Quants projectes vitals com el de la noia de la parada de bus de qui parlava a Conversa a mitjanit hauran de fracassar per culpa d’aquesta decisió? Què ha de fer el 55% de la població que no disposa de carnet de conduïr?
• Han calculat el dany econòmic que suposa no poder comptar amb aquest servei per a projectes de vespre-nit com sopars per a enoturistes, concerts com el Vijazz o d’altres fires, festivals o activitats diverses? Que la guia Lonely Planet (la més utilitzada globalment) aconselli no visitar el Penedès si no es disposa de transport privat ens dessagna econòmicament.
• S’equivoca l’actual decisió de la Conselleria fent els números o s’equivocava al 2002 quan establia, en el seu Pla de Transport de Viatgers, com a criteris de les línies de bus nocturn “servir els corredors de les línies ferroviàries de rodalies” i tenir una “oferta bàsica de caire horari, funcionant entre la mitjanit i les 5 de la matinada”? Poden preguntar-li al llavors conseller de Política Territorial, Felip Puig, ara a Interior.

Són preguntes actualment sense resposta i que la Generalitat haurà d’explicar al Parlament juntament amb una proposta de resolució demanant el restabliment de la línia.

Dit això, cal assenyalar també a l’ajuntament de Vilafranca com a responsables. Aquest blog ja recollia el dia 11 d’octubre de les intencions de tancament del nitbus N40. Un Ajuntament que ja té precedents de falta de zel en la defensa dels interessos de les persones usuàries del servei de bus (notícia) i que, en aquests dos mesos i mig ni tan sols ha mirat de complir l’acord de ple de fa dos anys de crear una Comissió pel Transport Públic, que encara es hora que es reuneixi per primera vegada, i ha deixat sense respondre les preguntes sobre el tema plantejades fins a 4 vegades en els últims plens municipals.

Així doncs, agraïm a partir d’ara cada lloc de feina perdut, cada oportunitat econòmica fallida pels nostres per usuaris, treballadors i empreses i cada accident no evitat.

Amb il·lusió.

En principi no sembla de rebut que un Govern en funcions adopti aquesta decisió en el seu últim o un dels seus últims Consells de Ministres. Seria doblement greu que es confirmessin les pressions exercides pels EUA, a través de la seva ambaixada a Madrid, com van revelar els cables de Wikileaks.

En tot cas insistim en aquests raonaments:

  1 .- Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva ia la llibertat d’expressió.

  2 .- La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial-un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

    3 .- La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

   4 .- La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

  5 .- Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i a Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

    6 .- Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaços per tal que diuen perseguir.

  7 .- Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.

    8 .- Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

    9 .- Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel · lectual orientada a la seva fi: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

    10 .- En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Demà serà el primer dia de la nova Caixa Penedès. El Consell d’Administració ha d’iniciar els tràmits per a la renovació dels òrgans de govern de la caixa d’estalvis, després de l’escandol dels fons de pensions milionaris autoajudicats que ha forçat la dimissió del President i del Director General de l’entitat.

Un nou Consell d’Administració i una nova Assemblea que hauran de definir el camí a seguir per a l’entitat, després de la mala gestió que l’ha portat a la situació actual i que l’ha portat a necessitar iniciar una fusió amb d’altres caixes d’estalvi.

En aquest context, des de diversos sectors socials, fa temps que s’està iniciant una mobilització per participar en el futur de Caixa Penedès, i que es resum en el Manifest per a la vinculació social i territorial de Caixa Penedès.

És per això que són preocupants alguns discursos escoltats anit al Ple municipal demanant silenci sobre el procés de renovació per evitar fer mal a la caixa d’estalvis i que això pugui suposar un perjudici per a Vilafranca i per al Penedès. Un silenci, una incapacitat per debatre i questionar allò que no es veia clar, que s’ha reproduït als plens dels nostres ajuntaments i a les assemblees on hi tenim representants, i que volem evitar que torni a repetir-se.

La intenció del manifest és la contrària a debilitar Caixa Penedès. Al contrari. Volem més Caixa i volem més Penedès.

Volem una caixa d’estalvis oberta i transparent, amb sistemes més democràtics d’auditoria, que permeti evitar situacions com les viscudes aquests dies i que pugui ser referent en l’àmbit financer de participació d’entitats, administracions i sectors socials.

Volem una caixa d’estalvis amb una funció social, que utilitzi la seva participació al Banc Mare Nostrum per orientar-lo cap a l’economia real en compte de prioritzar l’economia especulativa i el casino de la borsa, facilitant l’accés al crèdit a famílies i petites empreses.

Volem una caixa d’estalvis vinculada al Penedès, amb una obra social eficaç i eficient i coordinada amb la tasca dels ajuntaments i la resta de les administracions.

Ara mateix, encara som a temps de reconduïr aquesta situació i és una oportunitat històrica difícilment recuperable pel Penedès. Demà tenim una nova ocasió per reivindicar-ho en la concentració davant l’oficina 0. La gent que creiem que aquesta Caixa Penedès és possible, desitjable i necessària no hi podem faltar.

#netegemcaixapenedes!

AMPLIACIÓ: Aprofito per recomanar l’article El cinisme de l’alcalde Regull, de Jordi Guilera

Avui és el dia de les reflexions sobre els resultats electorals. Les dades ja les sabeu, o les podeu consultar aquí. Però més enllà de pretendre fer un primer anàlisi del que poden suposar, en els propers dies tindrem l’oportunitat de buidar, mirar d’analitzar i treure conclusions a fons cada dada electoral i socialitzar els resultats amb els nostres entorns.

Els resultats, des d’un punt de vista dels qui aspirem a viure en un entorn més just, són necessàriament decebedors, pel reforç que suposen a les velles polítiques de facilitats a la especulació i traves i problemes a l’economia productiva i social, especialment per a la gent treballadora. Però anem per parts:

• Participació

Les dades de participació, novament han sigut dolentes, doncs aquesta ha tornat a baixar, però personalment esperava una baixada més gran que la viscuda. Hi havien molts elements que hi jugaven en contra: una opinió publicada que donava un escenari amb un clar vencedor, el desgast constant des d’alguns mitjans a tota participació social i política activa, l’eclosió del moviment 15M (on alguns sectors han apostat, erròniament al meu entendre, per l’abstenció) o, fins i tot, el temps durant la jornada electoral no han ajudat a mantenir els nivells de participació. Tanmateix, a pesar dels condicionants, nivells pels voltants del 30% d’abstenció ens demostren que hi ha molta feina per fer.

• Congrés

Aquestes eleccions s’han centrat en l’economia i en plantejaments sobre com sortir de la crisi. I els més vehements n’han sortit reforçats. D’acord amb el discurs dominant, que culpa a la ciutadania i les administracions públiques d’estirar més el braç que la màniga, PP i CiU, que han posat en marxa polítiques  doloroses de retallades en serveis públics han tingut un creixement fins i tot per sobre de l’esperat.

Però si es vol entendre aquest reforç com un aval a aquestes polítiques, també han obtingut el mateix aval les candidatures que de forma més intensa han plantejat batalla i alternatives a aquestes polítiques als parlaments i al carrer. El creixement de candidatures com les d’IU, ICV-EUiA, Compromís i, en un ideari i unes alternatives totalment contraposades, UPyD (no incloc a AMAIUR en aquesta llista perquè, tot i ser tingut en compte, el factor econòmic no ha sigut determinant per al seu espectacular resultat) justifiquen i estimulen la lluita social contra les polítiques del dolor que PP i CiU apliquen a les comunitats autònomes.

I enmig d’això, el PSOE ha mort ofegat de tant intentar nedar entre les aigues dels discursos i les de l’acció de govern. Les polítiques contràries al seu propi electorat i la sensació d’improvisació en les mesures econòmiques dels últims anys, els deixen en una situació de debilitat extrema que els dificultarà en gran mesura la tasca d’oposició (que sembla reservada per a les mobilitzacions socials, més que no pas a la tasca parlamentària, i a d’altres grups d’esquerres) i en una crisi interna que ens pot portar a un major bloqueig del propi PSOE (a l’estil del que fa anys pateixen els socialistes valencians) i a l’aparició i/o reforçament d’alternatives a aquest per l’espai de l’esquerra.

• Senat

Els resultats del Senat questionen una vegada més el discurs majoritari sobre les llistes obertes, a les que només se li coneixen virtuts en els debats que he pogut seguir sobre el nostre sistema electoral.

Les úniques eleccions amb llistes obertes (i, per tant, amb una votació més personabilitzable) han deixat més abstenció, han doblat el nombre de vots nuls i han triplicat el de vots en blanc que les eleccions al Congrés. Un element que demostra que les llistes obertes no sempre funciona i que els seus fanboys haurien de tenir en compte abans d’afirmar que aquestes llistes obertes apropen a les persones candidates amb la gent que les pot votar.

N’hem parlat alguna vegada, encara que dius sovint que això de la política no t’interessa. Però com la majoria de la gent de la nostra edat, veus com els projectes que ens havíem fet, que ens havien explicat, als que aspiràvem són cada cop més lluny. I no pas perquè no hauguem complert la nostra part.

Però avui ens volen convèncer que hem estirat més el braç que la màniga per a  que alguns de nosaltres i dels nostres germans grans poguèssim allargar la nostra etapa educativa amb estudis universitaris o de formació professional (tot i que està demostrat que és una inversió a llarg termini). Que ha sigut un privilegi viure en uns anys de bombolla immobiliària que permetien que només el 10-15% de nosaltres estiguessim a l’atur, mentre hem vist com els rics s’han fet cada cop més rics, a base de fer-nos por. Fer-nos por (com explica Naomi Klein a La doctrina del xoc) com a excusa per acabar amb l’ascensor social que havia permès als nostres pares i germans grans anar aconseguint fites fins avui.

Doncs bé, aquesta gent, que durant anys han fet festa amb els nostres diners (ajuts, subvencions, descomptes fiscals, frau… com recorden els propis tècnics del Ministeri d’Hisenda 1 i 2) ara pateixen la ressaca de l’endemà i volen que els posem el pis en ordre per a tornar-hi aquesta nit.

Per sort, som cada cop més gent qui compartim aquest anàlisi. El movimnt 15M és una expressió excepcional de tot això, com ho és la gent organitzada en associacions, ateneus, cooperatives, sindicats… que renuncien a hores del seu temps per a  avançar en la construcció d’alternatives a la por dels qui volen fer-nos creure privilegiats que hem de barallar-nos entre nosaltres per mantenir aquests privilegis.

Per això, és important que qui compartim l’anàlisi ocupem  tots els espais disponibles: a les places, a la feina, a la universitat, a Internet… i els parlaments i els mitjans de comunicació no poden ser una excepció. I aquí és on entra la importància de les eleccions de diumenge.

Sé que t’estàs plantejant la utilitat de votar, o fins i tot de fer un vot en blanc o nul. És raonable. És raonable. Tu saps que no tots som iguals, però que un govern considerat progressista ens hagi portat, a base de polítiques econòmiques contràries a la gent que diu representar, a aquesta situació desmotiva. Que l’escenari que l’opinió publicada preveu és el d’una ampla majoria conservadora desmotiva i crea la sensació que no té sentit un diputat més o menys. Veure com a Itàlia i Grècia s’han passat pel forro la democràcia quan els ha interessat, és necessàriament desmotivador.

Però si que és important cada vot, cada escó. Perquè cada vot suposa fer més gran l’altaveu de les alternatives, suposa més presència de les alternatives als mitjans de comunicació, suposa més gent que escolta i coneix que no hi ha una única via. I cada diputat suposa un avanç cap a la construcció d’una alternativa. Com hauria acabat el tema Gürtel sense els discursos de Mònica Oltra o Mireia Mollà a les Corts Valencianes? Qui faria els discursos sobre la crisi grega com els de Cohn-Bendit al Parlament europeu? Qui plantaria cara al cop de Constitució d’aquest agost (on van faltar només 3 diputats per forçar un referèndum) com va fer Gaspar Llamazares?

M’agrada ser clar. Per això et diré que jo votaré ICV-EUiA i que m’agradaria que tu també ho fessis. Però com un vot raonat que busca ampliar aquest altaveu més del que ho faria un vot en blanc, un vot nul o una abstenció que desapareixeran el dilluns següent com els cartells electorals. També hi ha d’altres opcions, de fet, si visqués fora de Catalunya votaria fins a 10 coalicions diferents (la majoria vinculades a EQUO i IU), però aquí i ara, qui dóna resposta a aquesta necessitat d’altaveu és ICV-EUiA.

“Odio a los indiferentes. Creo que vivir quiere decir tomar partido. Quien verdaderamente vive, no puede dejar de ser ciudadano y partisano. La indiferencia y la abulia son parasitismo, son bellaquería, no vida. Por eso odio a los indiferentes.
La indiferencia es el peso muerto de la historia. La indiferencia opera potentemente en la historia. Opera pasivamente, pero opera. Es la fatalidad; aquello con que no se puede contar. Tuerce programas, y arruina los planes mejor concebidos. Es la materia bruta desbaratadora de la inteligencia. Lo que sucede, el mal que se abate sobre todos, acontece porque la masa de los hombres abdica de su voluntad, permite la promulgación de leyes, que sólo la revuelta podrá derogar; consiente el acceso al poder de hombres, que sólo un amotinamiento conseguirá luego derrocar. La masa ignora por despreocupación; y entonces parece cosa de la fatalidad que todo y a todos atropella: al que consiente, lo mismo que al que disiente, al que sabía, lo mismo que al que no sabía, al activo, lo mismo que al indiferente. Algunos lloriquean piadosamente, otros blasfeman obscenamente, pero nadie o muy pocos se preguntan: ¿si hubiera tratado de hacer valer mi voluntad, habría pasado lo que ha pasado?

Odio a los indiferentes también por esto: porque me fastidia su lloriqueo de eternos inocentes. Pido cuentas a cada uno de ellos: cómo han acometido la tarea que la vida les ha puesto y les pone diariamente, qué han hecho, y especialmente, qué no han hecho. Y me siento en el derecho de ser inexorable y en la obligación de no derrochar mi piedad, de no compartir con ellos mis lágrimas.

Soy partidista, estoy vivo, siento ya en la consciencia de los de mi parte el pulso de la actividad de la ciudad futura que los de mi parte están construyendo. Y en ella, la cadena social no gravita sobre unos pocos; nada de cuanto en ella sucede es por acaso, ni producto de la fatalidad, sino obra inteligente de los ciudadanos. Nadie en ella está mirando desde la ventana el sacrificio y la sangría de los pocos. Vivo, soy partidista. Por eso odio a quien no toma partido, odio a los indiferentes.”

Antonio Gramsci

En un context on l’economia especulativa (els anomenats “mercats”) ha estat durant anys visquent en una festa a tot gas finançada a partir de regals fiscals dels successius governs (que nosaltres mateixos hem escollit) i de la que ara ens volen fer assumir la ressaca i la neteja del pis, és agradable poder parlar d’iniciatives que miren de recuperar la funció pública de l’economia.

Aquest és el cas que vam viure la setmana passada a Vilafranca del Penedès. Si voleu, és un petit pas, a escala local, però posa en relleu la necessitat que la política, la cosa pública, recuperi la funció social de l’economia davant qui l’ha estat dirigint en els últims temps com una ruleta de casino. Reclamar una gestió professional, transparent i democràtica, el blindatge de l’Obra Social i la seva vinculació territorial és una necessitat per aconseguir, tal com deia la pròpia Caixa Penedès als seus anuncis, posar “persones al servei de persones“.

Perquè si avui és possible aquest debat és gràcies a una sèrie de persones i entitats que van decidir no resignar-se al deixar fer i no callar davant d’una situació injusta. Però també d’uns representants polítics que van portar el debat al Ple i que van aconseguir que se’n parlés, a pesar de la derrota del mes de juliol, aconseguir més complicitats per arribar a aquest èxit parcial, que posa de relleu la necessitat de política, juntament amb d’altres accions col·lectives, per poder canviar les coses.

Aquí podeu consultar la moció:

Es proposa al ple:

Primer.- Adherir l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès al Manifest en defensa de la vinculació social i territorial de Caixa Penedès.

Segon.-  Donar trasllat d’aquest acord a Caixa Penedès, als ajuntaments i consells comarcals de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, al Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya i al Ministeri d’Economia i Hisenda.

Tercer.-  Donar trasllat d’aquest acord al servei de comunicació de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès perquè en faci la màxima difusió.

Vilafranca del Penedès, 25 d’octubre de 2011

L’altre dia estava a la parada del bus nocturn on esperava el primer bus cap a Vilafranca. Una noia d’uns vint-i-tants anys es va sumar a l’espera al cap de poc, i vam començar una conversa intrascendent per fer temps aquells 15 minuts que teníem fins a l’arribada del bus.

La noia també viatjava a Vilafranca. Acabava de treballar en un restaurant japonès al centre de Barcelona i se’n tornava cap a casa. Parlant de tot i res, va sortir el tema del bus i vaig comentar, tal i com s’ha publicat, que la Generalitat s’estava plantejant suprimir-lo.

Un cop recuperada de la sorpresa, la conversa va girar cap a les conseqüències que li suposarien aquesta decisió. D’entrada, hauria de renunciar a la feina al restaurant japonès, on té contracte indefinit, per no tenir manera de tornar a Vilafranca. La noia, a més, està visquent a Vilafranca amb el seu xicot en un pis al que hauria de renunciar per no poder fer front a la hipoteca. En conclusió, un projecte de vida encarrilat que s’enfonsa per una decisió totalment injustificada, que podria evitar-se desfent els regals fiscals cap als qui no en tenen necessitat o, tan sols, combatent l’escandalós frau fiscal, que la Organización Profesional de Inspectores de Hacienda del Estado, poc dubtosa d’esquerranisme, xifrava al voltant del 25% del PIB. Ells mateixos van fer una proposta l’any 2009  per recuperar més de 100.000 milions € en quatre anys (en números assumibles, si els diners que té ara l’Estat per fer coses són 1.000€/mes, passaria a tenir-ne 1.100€/mes).

Però per això cal canviar lleis i posar recursos, és a dir, voluntat política que els qui han manat els últims 15 anys a Espanya (PSOE i PP amb el suport de CiU i PNB) no han tingut. El dia 20 de novembre, tenim una altra oportunitat.

En el moment de publicar-se aquestes línies, estarà petant a la Rambla la tronada que dona inici oficial (a pesar que el pregó fos anit) a la Festa Major de Vilafranca. Una festa major estranya per a mi, ja que la meva a Barcelona no em permetrà viure-la tan intensament com m’agradaria. Pels qui no sou de Vilafranca, és una bona recomanació per a la setmana, si us agrada la cultura popular i/o l’estil musical que podeu veure al programa de festes.

Una festa que destaca més enllà de la seva oferta cultural per la capacitat de mobilització de la ciutadania, que tan de bo es repetís durant l’any en d’altres aspectes de la vila, així com en una metodologia molt més participativa del que és habitual en el món de les festes majors. El sistema de Consell de Festa Major i d’administradors és un element a protegir i a potenciar davant d’altres propostes dirigides directament des de l’administració i un valor afegit de cara a la proposta de reconeixement de la Festa Major davant de les més diverses institucions i que fan de la Festa Major més viva i amb capacitat d’adaptar-se als canvis socials per connectar amb la ciutadania. Però aquests elements també han de ser capaços de reinventar-se al ritme de la vila, i debats sobre el seu funcionament són sempre positius, sempre que no es caigui en l’atac personal com hem vist en les darreres setmanes.

Dit això, bona feina a la gent dels balls, gralleres, tabalers, voluntàries i personal que col·labora amb la més típica, i a gaudir-ne d’aquests dies!

Sant Fèlix gloriós, que de Vilafranca n’ets patró i visca la Festa Major!