Palestina

Més de 300 persones han mort en 48 hores a la Franja de Gaza pels atacas de l’exèrcit d’Israel. L’argument d’aquest atac és, novament, la seguretat nacional d’Israel davant dels atacs amb coets Qassam per part de Hamas, la facció palestina guanyadora de les eleccions legislatives i que controla de facto el govern a la Franja. La connivència dels governs occidentals i de Fatah (l’altre gran moviment polític palestí, que controla Cisjordània) amb l’atac israelí és un element que no pot ser obviat en l’actual escenari.

M’agradaria compartir una interessant reflexió que feia en Javi Busto des del seu bloc, que pot ser clau en els esdeveniments dels propers anys a la zona:

Cal un gir sudafricà al conflicte palestino-israelí

Deia Pannekoek que no existeixen els pobles, només les classes socials. Tot i que crec que la seva afirmació no és certa, pot servir-nos com a recordatori que, més enllà de la lluita entre pobles, sempre existeix una lluita entre classes socials. I és segurament en la resolució d’aquest segon tipus d’enfrontament on es troba la solució de les contradiccions entre pobles.

Ahir llegíem la tràgica notícia de la massacre que l’Estat d’Israel havia comès a la Franja de Gaza, assassinant a més de 300 persones.

Previsiblement, això farà que els coets cap a la part israelí es multipliquin buscant venjança. Sang de civils que no només no servirà per consumar aquesta venjança o satisfacció, sinò que donarà alè a qui de bon gust perpetrarien massacres com la d’ahir tots els díes.

Davant d’aquest este panorama es fa necessari entreveure que més enllà d’un conflicte entre pobles existeix un conflicte on hi ha unes persones excloses dels seus drets civils (inclòs el dret, més que civil, a viure en pau) i altres persones que les exclouen. I és en aquest conflicte en el que hem de buscar la solució a aquesta terrible situació.

Que es difonguin les paraules del Primer Ministre israelí Ehud Olmet, que deia que «si arriba un dia en el que la solució de dos Estats s’enfonsa i ens veiem obligats a afrontar una lluita de tipus sudafricà per la igualtat de drets civils (que inclogui als palestins dels territoris ocupats), llavors, quan arribi aquest dia, serà la fi de l’Estat d’Israel». Aquesta mateixa persona repetia al 2003 que «tenim els dies comptats. Cada cop més palestinss ja no s’interessen per una solució negociada de dos Estats, ja que desitgen canviar l’essència del conflicte i passar d’un paradigma de tipus argelí a un paradigma de tipus sudafricà; d’una lluita contra ‘l’ocupació’, com diuen ells, a un combat del tipus ‘un home = un vot’ que es, sense dubte, una lluita molt més clara, molt més popular i, finalment, molt més poderosa»

Es fa necessari avançar cap a un Estat laic d’àmplia tolerància religiosa on resoldre les contradiccions existents. No hi ha ningú més interessat en mantenir la “consigna dels dos Estats” que els sionistes que ahir van acabar amb la vida de més de 300 persones.

Assamblea ICV Baix Penedès

Ahir va ser un dia important. Una cinquantena de persones ens vam trobar a Banyeres per la I Assemblea d’ICV al Baix Penedès. I no només això, sinò que van cometre la temeritat de deixar-me un micròfon lliure per donar quatre idees. A partir d’aquí, i del que d’altres companys i companyes van comentar, vull fer una sèrie de reflexions.

La crisi afecta a gent real: Sovint, hi ha gent que es perd en les dades de milers de nous aturats i milions d’inversió per pal·liar la crisi. Ahir, dues persones que havien de pujar a parlar no hi van poder ser, ja que, com a delegades sindicals, estaven treballant contra els EROs plantejats per les seves empreses. Ara, la crisi i qui n’ha de pagar les conseqüències és EL debat. Hi ha hagut una gent que ha augmentat els seus beneficis per sobre dels límits sostenibles durant molt de temps, i una majoria que no hem vist res d’aquests beneficis. ICV i JEV tenim clar amb qui estem (veure ICV i veure JEV).

CiU i PSC responen al mateix model de territori: El Baix Penedès és potser un dels exemples més clars de la no diferència de model entre CiU i PSC, que es basa en no intervenir i deixar que el mercat (els especuladors) fixin les prioritats. Podríem parlar (i se’n va parlar molt) del Logis Penedès projectat pel conseller Puig i seguit pel conseller Nadal (màxims exponents de la sociovergència del ciment), però es veu en cada actuació municipal. Realment hi ha hagut canvi de model entre l’alcadessa Arribas i l’alcalde Jané a El Vendrell? O l’alcalde Olivella i l’alcalde Sánchez a Calafell?

ICV porta al territori un discurs nou: Seguint l’exemple d’abans, sí hi ha diferència entre l’alcalde Méndez i l’alcalde Abril a Banyeres. Des de l’aparició d’ICV, al Baix Penedès es parla de desprotecció del litoral, abandonament del medi, turisme massiu, falta de transport públic, inexistència de suport a les persones depenents… i aquesta és una primera victòria de la gent d’ICV.

L’alegria de fer política: Es parla molt de desafecció política, i és interessant analitzar perquè eren allà dotzenes de persones “perdent” un dissabte al matí per parlar de política. I em va agradar molt el company de Calafell, Àngel Romero, quan deia que s’havia desvinculat de la política per cansament, pel que ara anomenen desafecció i que conèixer la gent d’ICV al territori li havia fet tornar a creure en la política, en allò públic. O com sovint comento a qui em vol escoltar, la salut d’una organització està en la tapa de braves de després de la reunió.

Enllaçant amb el principi, és evident que avui no només hi ha, encara, classes socials, sinò que hi ha lluita de classes. I també que els poderosos només poden guanyar-la d’una manera: traient-nos l’alegria, la il·lusió per la política.

L’FMI ens dona la raó

A vegades, hi ha realitats tan clares, que ni els portaveus oficials de la dreta econòmica ho poden negar. Tal com fa temps venim dient des d’Iniciativa, a l’Estat espanyol i a Catalunya hi ha masses habitatges buits i això genera problemes greus no només al mercat immobiliari, sinò al conjunt de l’economia. Ara, el Fons Monetari Interncional afirma exactament això (comunicat sobre l’economia espanyola, punts 3 i 4). Me n’alegro que aquest organisme reconegui allò que ICV ja deia al debat de la llei del sòl aprovada per la majoria PP-CiU l’any 1998 (diari de sessions). Evidentmentment, la diferència està en la solució.

L’FMI aposta per una aturada total de la construcció d’habitatges de promoció pública i “l’incentiu” de polítiques de lloguer, “flexibilitzant-ne” el mercat (generalment, l’expressió flexibilitzar l’associen a rebaixes d’impostos a les persones propietàries, arriscant-nos a nous casos Veiret). Davant d’això, a ICV apostem pels continguts de la Llei pel dret de l’habitatge a Catalunya: crear un parc públic d’habitatge d’habitatge, que permeti intervenir en aquesta i en qualsevol crisi especulativa futura, promoure els sistemes de lloguer a preus reduïts (garanties de cobrament i assegurança per al propietari, subvencions a col·lectius amb dificultats per a l’emancipació, sistema per compartir tipus estudiant-gent gran… i polítiques de raehabilitació que donin servei a habitatges que actualment no estan acondicionats i en desús i promoure una economia (la relacionada amb el món immobiliari) actualment molt més que malmesa.

Aquesta és la diferència entre la dreta i l’esquerra, i un debat principal dels pressupostos a Vilafranca del Penedès.

Polítiques públiques d’habitatge?

Amb voluntat política Yes, we can!