Contra la crisi

 

Avui ningú dubta ja de la situació de crisi econòmica tant en l’àmbit internacional com a l’Estat espanyol. Després de molts anys on, des de les més ‘prestigioses’ tribunes polítiques, econòmiques i mediàtiques (aquestes a les que La Vanguardia li agrada referir-se com ’societat civil’), se’ns ha considerat a tothom qui ha expressat el seu desacord amb el model de creixement econòmic com a fre del procés de modernització del país, avui ningú pot negar que els moviments alternatius a la proposta de model econòmic del PP-PSOE, fèien un anàlisi correcte de la situació. L’esquerra social i política hauria, com bé diuen els amics de Qualcosa di Sinistra, d’aixecar una gran pancarta amb el text ‘Nosaltres ja ho dèiem’.

Però ara no s’hi val quedar-nos en aquest melancòlic ‘ja us ho havíem dit’, sinò que cal buscar la manera en que es deixa aquesta situació de crisi i com es modifica el model econòmic per evitar que torni a succeïr la mateixa situació de crisi. Davant d’això, la proposta dels qui ens han portat fins aquí és clara: menys Estat.

Menys Estat reduïnt els impostos dels rics ‘per reactivar l’economia’, de manera que s’aprofundeixin les desigualtats, desregulant encara més el món laboral, abaratint l’acomiadament, ampliant la temporalitat i la precarietat, augmentant la jornada laboral (tot i que el problema a l’Estat no és la jornada, sinò la productivitat) i fomentant una indústria logística de baix valor afegit i que agredeix el territori. I menys Estat també vol dir menys inversió pública, vol dir co-pagament sanitari, vol dir deixar els serveis socials i la dependència sense recursos, vol dir avançar en la privatització de l’educació amb propostes com la LEC. És a dir, que la crisi la patim els treballadors i les treballadores, mentre que les empreses que s’han apropiat de tot el benefici dels anys de creixement (un 70% més de beneficis les empreses de l’IBEX-35) no només no col·laboren, sinò que són ‘incentivades econòmicament’ (per a que deslocalitzin d’aquí tres o quatre anys).

Davant d’això, ens hem de plantar. No podem consentir que la crisi promoguda per la cobdícia dels poderosos ens suposi perdre drets socials. Per això, cal més que mai sortir al carrer, com farem el proper dia 5, per recordar qui ha estat guanyant amb el creixement econòmic i qui no pot pagar les conseqüències de la crisi. En aquest sentit, com bé comenta en Joan Herrera, cal replantejar el debat i crear moviment crític amb el neoliberalisme dels darrers anys, apostant per mesures que cambïin absolutament la coniguració de l’actual sistema econòmic com s’ha realitzat en la darrera assamblea de Joves d’Esquerra Verda, apostant per la Renda Bàsica Universal, o l’aposta per la Taxa Tobin i una major permeabilitat en el deute públic que preveuen els documents de la d’ICV.