Un pas endevant

En poques hores, em posaré camí a Sabadell per anar a l’assemblea d’ICV, que fem durant tot aquest cap de setmana. Una assemblea important, on hem de debatre les nostres alternatives a la crisi i hem de fer una necessària posada a punt interna.

Però volia comentar un altre fet d’aquesta darrera setmana. Els companys i les companyes de l’Entesa pel Progrés Municipal (amb qui ICV planteja aquesta assemblea tancar un acord de federació) han aprovat a la seva darrera assemblea nacional posicionar-se a favor de la Vegueria Penedès, a partir d’una resolució presentada pels grups locals de La Granada, Sant Sadurní d’Anoia i Olesa de Bonesvalls. Una bona notícia per la gent que portem treballant al territori des de fa anys, que afegirà força al debat territorial que des del Penedès volem portar a l’assemblea nacional d’ICV. Anirem informant.

IU pone el stand by

Quizás era la única manera de salir con dignidad. Se ha llegado a acuerdos allí donde era factible que llegaran a acuerdos, e incluso parece insinuarse que, con un poco de cónclaves para asosegar nervios de los y las que llevan demasiado tiempo siendo beligerantes, nombrar coordinador o coordinadora nacional de IU.

Sigo sin ver claro el futuro de IU. Qué pasará si no hay un buen resultado en las europeas? Si Llamazares tiene disonancias con el coordinador o la coordinadora en algún aspecto que pueda aparecer y donde la Asamblea no haya definido posicionamiento? Cómo se reaccionará al primer comentario crítico que haga alguien? Y a la primera réplica?

Se ha conseguido una unidad precaria, pero unidad. Veremos si la pueden mantener.

Posdata: Impresionante el trabajo de las gentes de Iloveiu.org y de Don Ricardo

Llega la hora de la verdad

A medida que avanza el debate en comisión, la noticia de la jornada es la aparición de una quinta lista para la Coordinación Nacional, que se uniría a la llamazarista de Inés Sabanés, la PCEista de Cayo Lara, la N-II de Joan Josep Nuet y la CUTera de Sánchez Gordillo. Se habla de una escisión en esta última (que podría caer por falta de avales) y aparecer una nueva más transversal, liderada por el presidente de IU Murcia.

Veremos si hay corrimiento de votos, a quien favorece y a quien perjudica, pero quizás la N-II no sea tan decisiva al final (incluso se ha llegado a cuestionar en comisiones la condición independiente de EUiA respecto de IU). Mañana será un gran día, para bien o para mal.

La nueva IU

Esta mañana ha aparecido la nueva Izquierda Unida, que a todos los sectores y famílias existentes les gustaría representar. Me refiero a ese espíritu unitario que se ha tejido entorno a la Declaración de Rivas y al brillo propio, por unos minutos, de esos heroes anónimos que se dejan la salud defendiendo los ideales de una organización de izquierdas, más allá de matices.

Por un lado tenemos al Presidente de la Mesa, el repetidamente alcalde de Rivas-Vaciamadrid Pepe Masa. Piensen en este hombre. Piensen en las malas jugadas a nivel de presupuestos y de subvenciones que le deben llegar de la Comunidad de Doña Esperanza (hasta el punto que dos concejales estaban encerrados esta semana en las dependencias de la CAM para reclamar la financiación del CAP que la Consejería de Sanidad les promete pero no les facilita [será que este no lo quieren dejar privatizar]). Y no sería de extrañar que los socialistas hagan silencio por la tangente (en el mejor de los casos) como tantas otras veces, esperando el desplome de IU para sumar una nueva alcaldía a su lista.

O el caso del más que justamente aplaudido Manuel Fuentes, el alcalde de Seseña (Toledo), que se ha enfrentado de cara con la especulación en la persona de Paco el Pocero. Su resistencia le ha valido manifestaciones en contra de los trabajadores del constructor (obviamente dirigidos por este), juicios y fianzas. Qué diferente sería el país si nos dedicásemos a ensalzar a los ediles luchadores contra la corrupción la mitad que defenestramos a los corruptos! Pero eso supondría afirmar que hoy día, la economía todavía no lo puede todo. Y eso choca con la base del pensamiento capitalista.

IX Asamblea Federal Izquierda Unida

EDITO: Por lo que veo, a pesar de no poder acudir finalmente a la Asamblea Federal de IU, sigo estando en los diferentes agregadores. Aprovecharé esta situación, para dar quizás un punto de vista diferente al de los y las bloggers que están en Rivas.

Comienzo por una canción de Lluís Llach, que creo que no le sienta del todo mal a esta Asamblea:

Que tinguem sort! (Que tengamos suerte!)

Si em dius adéu, (Si me dices adiós,)
vull que el dia sigui net i clar, (quiero que el dia sea limpio y claro,)
que cap ocell (que ningún pájaro)
trenqui l’harmonia del seu cant. (rompa la harmonía de su canto.)

Que tinguis sort (Que tengas suerte)
i que trobis el que t’ha mancat (y que encuentres lo que has echando en falta)
en mi. (en mi.)

Si em dius “et vull”, (si me dices “te deseo”,)
que el sol faci el dia molt més llarg, (que el sol haga el día mucho más largo,)
i així, robar (y asi, robar)
temps al temps d’un rellotge aturat. (tiempo al tiempo de un reloj parado.)

Que tinguem sort, (que tengamos suerte,)
que trobem tot el que ens va mancar (que encontremos todo lo que nos faltó)
ahir. (ayer.)

I així pren tot el fruit que et pugui donar (Y así toma todo el fruto que te pueda dar)
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà. (el camino que, poco a poco, escribes para mañana.)
Què demà mancarà el fruit de cada pas; (Que mañana faltará el fruto de cada paso;)
per això, malgrat la boira, cal caminar. (por eso, a pesar de la niebla, es necesario caminar.)

Si véns amb mi, (Si vienes conmigo,)
no demanis un camí planer, (no pidas un camino llano,)
ni estels d’argent, (ni estrellas de plata,)
ni un demà ple de promeses, sols (ni un mañana lleno de promesas, sólo)
un poc de sort, (un poco de suerte,)
i que la vida ens doni un camí (y que la vida nos dé un camino)
ben llarg. (bien largo.)

 

Versión en catalán del cantautor Dani Flaco

Contra la crisi

 

Avui ningú dubta ja de la situació de crisi econòmica tant en l’àmbit internacional com a l’Estat espanyol. Després de molts anys on, des de les més ‘prestigioses’ tribunes polítiques, econòmiques i mediàtiques (aquestes a les que La Vanguardia li agrada referir-se com ’societat civil’), se’ns ha considerat a tothom qui ha expressat el seu desacord amb el model de creixement econòmic com a fre del procés de modernització del país, avui ningú pot negar que els moviments alternatius a la proposta de model econòmic del PP-PSOE, fèien un anàlisi correcte de la situació. L’esquerra social i política hauria, com bé diuen els amics de Qualcosa di Sinistra, d’aixecar una gran pancarta amb el text ‘Nosaltres ja ho dèiem’.

Però ara no s’hi val quedar-nos en aquest melancòlic ‘ja us ho havíem dit’, sinò que cal buscar la manera en que es deixa aquesta situació de crisi i com es modifica el model econòmic per evitar que torni a succeïr la mateixa situació de crisi. Davant d’això, la proposta dels qui ens han portat fins aquí és clara: menys Estat.

Menys Estat reduïnt els impostos dels rics ‘per reactivar l’economia’, de manera que s’aprofundeixin les desigualtats, desregulant encara més el món laboral, abaratint l’acomiadament, ampliant la temporalitat i la precarietat, augmentant la jornada laboral (tot i que el problema a l’Estat no és la jornada, sinò la productivitat) i fomentant una indústria logística de baix valor afegit i que agredeix el territori. I menys Estat també vol dir menys inversió pública, vol dir co-pagament sanitari, vol dir deixar els serveis socials i la dependència sense recursos, vol dir avançar en la privatització de l’educació amb propostes com la LEC. És a dir, que la crisi la patim els treballadors i les treballadores, mentre que les empreses que s’han apropiat de tot el benefici dels anys de creixement (un 70% més de beneficis les empreses de l’IBEX-35) no només no col·laboren, sinò que són ‘incentivades econòmicament’ (per a que deslocalitzin d’aquí tres o quatre anys).

Davant d’això, ens hem de plantar. No podem consentir que la crisi promoguda per la cobdícia dels poderosos ens suposi perdre drets socials. Per això, cal més que mai sortir al carrer, com farem el proper dia 5, per recordar qui ha estat guanyant amb el creixement econòmic i qui no pot pagar les conseqüències de la crisi. En aquest sentit, com bé comenta en Joan Herrera, cal replantejar el debat i crear moviment crític amb el neoliberalisme dels darrers anys, apostant per mesures que cambïin absolutament la coniguració de l’actual sistema econòmic com s’ha realitzat en la darrera assamblea de Joves d’Esquerra Verda, apostant per la Renda Bàsica Universal, o l’aposta per la Taxa Tobin i una major permeabilitat en el deute públic que preveuen els documents de la d’ICV.