A voltes amb l’Estatut

(Nota: Post orignialment publicat el 20/6/2006)

La veritat és que no he pogut seguir la campanya de l’Estatut tan activament com m’haugués agradat (hauria d’estar prohibit convocar eleccions o referèndums a mitjans de juny, amb els exàmens pel mig).

Tot i això, no me’n puc estar d’aprofitar la ocasió de fer-ne un breu comentari de com queda l’escenari dos dies després de la “batalla final” del Nou Estatut i les seves repercussions en els partits (per tant, l’escenari de futur que es planteja amb unes eleccions nacionals [ara sí] a quatre mesos vista.

La Participació

Evidentment, a qualsevol persona que s’autoconsideri demòcrata no li pot interessar una participació del 49,41% de la ciutadania, però hi ha una sèrie de factors a tenir en compte, com ja s’ha apuntat en moltes tertúlies. Personalment, més enllà de les increïbles dificultats posades per la Junta Electoral Central i per la legislació existent (impossibilitat d’allargar l’hora de tancament de col·legis; prohibició d’una campanya institucional de promoció del vot; supressió d’una prova pilot per a adaptar les paperetes als censats i les censades invidents…) i és la falta de cultura política d’aquest país.

En aquest sentit, excel·lentment explicat a l’article de Joan Barril a la contraportada d’El Periódico d’avui, el problema es deu que la ciutadania, cada cop més, entén per política les escridassades i els insults que mostren els grans debats al Congreso de los Diputados, o en les declaracions dels líders polítics, però no ho associen amb el fet del tren de les 7.50 per anar a treballar, la metgessa que els recepta un antiinflamatori al CAP o l’escola on estudia el seu fill.

Així doncs, no estem davant una desmotivació pel text o pel concepte d’Estatut, no és que no s’hagi explicat bé, doncs qui ha tingut interès ha pogut seguir, ni que sigui superficialment sobre què tractava l’Estatut. El problema és el concepte de política de la ciutadania espanyola (i catalana ja que, en aquest sentit, no hi ha pas fet diferencial) molt allunyat del que tenen les societats avançades europees.

Bé, després d’aquesta petita reflexió, entrarem sobre el meu punt de vista sobre com queden els partits polítics després de les eleccions.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)

El partit socialista surt d’aquest procés reforçat, més per demèrits dels rivals que no pas per una gran estratègia pròpia. Zapatero pot començar a erigir-se a l’Estat espanyol com el líder d’una “segona Transició”, convertint-se en un líder carismàtic a l’estil González i pot encadenar molts mandats seguits al capdavant del govern de Moncloa. Sembla impossible pensar que fa 5 anys, aquest home era un diputat per Lleó que el coneixien a casa seva a l’hora de sopar. Des de llavors, ha sigut escollit Secretari General del PSOE [curiosament per estretíssim marge davant José Bono i gràcies al suport d'un PSC llavors controlat per Maragall]; ha sigut capaç de guanyar folgadament unes eleccions estatals a les quals arribava amb la majoria abosulta contrària del principal rival; ha aconseguit resoldre d’una manera magníficament estratègica la “patata calenta” de l’Estatut de la millor forma possible a nivell personal [demostrant que no depèn d'ERC i que el PP està fora de les coordenades reals de la política democràtica]; atrevint-se amb l’ajuda de Rubalcaba [quin gran polític!] a afrontar el problema basc i, fins i tot, “fent” que el Barça guanyi la seva segona Copa d’Europa de futbol. El bon joc de la selecció espanyola comença a preocupar-me i no m’agradaria veure’l celebrant una nova victòria el 9 de juliol a Berlín [per la onada de patriotisme ranci espanyol dels mitjans de comunicació, res en contra d'un equip que pot jugar a tant alt nivell].

Pel que fa al PSC, aquest resultat suposa un cop d’aire fresc per a Maragall si la seva intenció és tornar-se a presentar, però sincerament crec que ja fa temps que va perdre el control del partit [amb el qual ja es va barallar prèviament a la seva sortida de l'alcaldia de Barcelona] i que la decisió està en mans del ministre Montilla. Personalment, ja fa temps que vaig manifestar que, en cas de ser adherit del PSC, la meva opció seria Antoni Castells, però bé, els poders fàctics interns de cada partit continuen sent els que són.

Convergència i Unió (CiU)

Crec que la jugada de la foto els hi va sortir bé durant els primers mesos, per la sensació de solucionar un problema bloquejat, però cada cop més la ciutadania té la sensació que la tasca de Mas a la Moncloa [la mítica reunió de 7 hores sense menjar] no va ser tan important. A més, la sensació d’aquest possible acord CiU-PSC per sedar la política catalana amb una “gran coalició” i el més que evident canvi de majories al Congreso de los Diputados crec que no ha sigut ben rebut pel votant clàssic de CiU. Potser al PSC li podia interessar el pacte fa uns mesos, davant la perspectiva d’una derrota profunda a les eleccions catalanes, però sembla que s’hagin pogut regenerar a temps. Això deixa a CiU en una dèbil posició, amb un PSC que no vol entregar-se fàcilment, amb una ERC rebotada pel que ha succeït des de la reunió Zapatero-Mas [que no Mas-Zapatero, dada important] i l’auto-aïllament polític del PP li situa en una mala posició per establir acords post-electorals.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

S’han trobat ofegats en la marea que ells mateixos es van crear un cop publicada la foto de Zapatero-Mas, amb constants atacs cap a l’Estatut amb falses afirmacions [més d'un dirigent d'ERC va dir que l'Estatut de 2006 suposava un retrocés respecte al de 1979] que se li van girar en contra a la direcció en l’Assamblea Nacional del partit que va apostar pel NO [posició on cap dels líders del partit, excepte Carretero, s'hi sentia còmode. Només cal veure la campanya de Carod, Puigcercós, Ridao i companyia]. Els resultats del referèndum, on el Sí ha sigut més fort allà on ERC té una gran base de vot, demostren aquest error polític. Personalment, me n’alegro de la rectificació respecte al primer posicionament durant la nit electoral, llegit per Marina Llansana, de fugida cap endevant escudant-se en l’abstenció i m’alegra pensar que aquest país pot tornar al camí de la normalitat, on les esquerres van amb les esquerres i les dretes amb les dretes. Tanmateix, ja veurem com acaba això ja que els sectors “Carreteristes” ja han començat a demanar obertament una assamblea extraordinària amb el propòsit de fer saltar l’actual direcció. Si us plau, pel bé d’ERC i de l’esquerra plural catalana, Carretero expulsió d’ERC, ja!

Partit Popular (PP)

Definitivament, aquesta campanya ha suposat la fi d’una estratègia moderada i diferènciada de la seva matriu espanyola del PP català. Veure Josep Piqué assumint el discurs al límit [per no dir fora] de la democràcia dels dirigents del Partit Popular al carrer Gènova, suposa la fi d’una il·lusió esperançada després de la que vam tenir amb Rajoy, qui havia d’endolçir el camí de violència verball emprès pel PP durant la segona majoria absoluta. El fet de pretendre’s autoadjudicar l’abstenció demostra la desesperació d’un partit amb suposada vocació de govern que no aixeca cap des de les darreres eleccions estatals [i que espero que no ho faci fins que es civilitzi com els seus homòlegs europeus]. Aquests senyors, que van defensar que la gent anés a votar NO, no pas que no anés a votar [opció, des del meu punt de vista, absolutament irresponsable des d'un partit amb aspirancions d'establir-se com a referent ideològic] han demostrat que a l’Estat espanyol falten partits polítics, ja que no pot ser que liberals, centristes, conservadors, cristianodemòcrates, dretans i ultra-dretans puguin conviure al mateix partit polític, com no passa a cap altre lloc d’Europa.

Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA)

Un cop, Gary Lineker va dir “el futbol són 11 contra 11, i guanya Alemanya”. Fent un símil [forçat i dolent, ho sé] podríem dir que “les eleccions són campanyes als media, i perd ICV-EUiA”. La bipolarització catalana [CiU-ERC] i l’espanyola [PSOE-PP] ha deixat en una situació de poca presència mediàtica a l’única coalició parlamentària que no entra en el posicionament en base al clixé de la qüestió nacional, sinó que es basa en la qüestió ideològica. Com no, s’han tornat a sentir els comentaris despectius sobre si ICV-EUiA és la versió eco del PSC i el “debat” sobre quan trigaria a integrar-se dins d’aquest. Res de nou, respecte al mateix comentari que es produeix des de fa 25 anys. Cal destacar els intents, bloquejats, de fomentar la participació ja sigui per la prohibició de la campanya institucional, per la impossibilitat d’allargar l’horari de votació… Joan Saura ja va advertir que la combinació de juny, Ronaldinho, platja, aturades a les autopistes d’entrada a Barcelona, GP de motociclisme a Montmeló… podien passar factura a la participació… caldrà adaptar la legislació per promoure la participació electoral en properes comteses. Tot i això, com a “conseller de l’Estatut” Saura pot considerar que ha aconseguit tirar endevant un projecte gens fàcil, entre el soroll mediàtic i les patades d’uns i altres. Faltarà saber si la ciutadania se n’ha assabentat de la seva tasca…

les respostes, a la tardor!